Poco a poco he ido vaciando la bolsa donde recogí algunas de las cosas del trabajo, ese trabajo que ya no tengo pero por el que todavía me pagan. Sentarse a escribir. Pero ¿a escribir qué? Ya tengo la cena medio preparada, las camas hechas, el suelo de la cocina fregado. Me siento una recién jubilada que no sabe en qué ocupar su tiempo. Pero una jubilada de las pobres, de las que tienen que seguir pagando hipotecas, letras, gasolina y comida para sus niños. Escribir ¿qué? ¿Para qué? ¿Para quién? Todos estos días de mierda son la misma mierda. Estoy en casa como en una jaula, que ojalá fuera de oro. La vendería pues.

La bossa o la vida

En esta bossa es podrien resumir els últims 15 anys de la meua vida professional i de treball a Ràdio Nou Castelló. Després de dos mesos, m'he atrevit a traslladar-la: del garatge de ma casa al primer pis. Per algun lloc s'ha de començar. És una bossa plena de coses necessàries, com les agendes, els bolígrafs i les llibretes. Però també de coses potser absurdes com una llima de les ungles i les tiretes.  Passàvem tant de temps entre eixes quatre parets... Oli i sal per a l'amanida del dinar, sacarina per a Marta Navarro, sucre, gomina! per als cabells. Al meu calaix hi havia de tot. Per si de cas un dia venia alguna altra gota freda, com aquella de la "pantanà" de María Cristina i ens enxampava amb només una poma a la bossa per a menjar. Al menys, tindre una tireta per a les futures ferides.

La nit més llarga va acabar de dia, amb esta imatge que ha passat a la història de la infàmia. Eren les 12.19 del 29 de novembre de 2013. Per a mi va començar dotze hores abans, mentre m'assabentava per la televisió que la ràdio s'havia quedat muda. Vaig tindre la necessitat d'anar a la redacció, d'estar allí, tot i que no sabia què em podia trobar. Glòria Castellote, el seu home, Toni Pitarch, Àngel Sáez, companys de Canal 9 com Lluís Puig, Toni Torré i  Mon Ron,  que estaven intentant donar informació del que estava passant a la delegació de RTVV Castelló, tots ens van trobar allí, com un peix fora de l'aigua. Per primera vegada, que jo recorde, em van entrevistar a Canal 9. També per primera vegada van començar a acostar-se polítics que mai havien entrat en eixa casa o molt poc: Ernest Blanch, Enric Nomdedéu, Patricia Puerta... Quasi tot el que va passar durant eixes hores amargues ho coneixeu i ho heu vist en infinitat d'ocasions. No cal tornar a dir-ho. Cap a la una de la vesprada me'n vaig anar a casa, esgotada física i emocionalment.

Al meu cotxe, l'emissora on jo treballava fins eixe dia, la meua ràdio, s'havia quedat muda. Durant tot el trajecte fins a ma casa, em va acompanyar la imatge que veieu. Algunes de les millors coses de la meua vida personal i laboral m'havien passat ahí. També algunes de les pitjors. Un número en una ràdio que estava muda: Això és el que me'n portava a casa.      

Ja no tinc els ulls unflats de plorar. Tampoc tinc ganes d'explicar a tot el món que vulga escoltar-me què hem perdut els valencians amb la desaparició de RTVV. Què han perdut els estudiants de Comunicació Audiovisual, els companys d'un sector que ja estava en crisi i ara està desmantellat. O què han perdut els espectadors de l'Alqueria Blanca, o de Societat Anònima, o els veïns dels pobles als que serà molt difícil que s'acoste alguna càmera mai més en la vida, a no ser que hi haja un assassinat (millor seria que en foren dos, per assegurar-se la cobertura). No tinc ganes d'escriure paraules emotives que vos arriben al cor, ni de descriure el dia a dia d'una treballadora que està de permís retribuït, eixa indecència. No vull saber com es comença de nou, ni que ningú m'ho diga. No vull escoltar expressions com cal ser positiu, cal tirar endavant, o cal reinventar-se. Tampoc, dignitat, valentia, donar la cara, manifestar-se, protestar, jo sí feia vaga i tu no. Ofegaria a algú quan les escolte. Només vullc tornar al meu lloc de treball. I no sols perquè la meua família (nombrosa, ja ho sabeu) depén del meu sou, sino perquè m'agrada la ràdio i només sé fer això. No ha sigut una catàstrofe natural açò de RTVV o un tsumani imprevisible. Algú, una persona, potser dos, han decidit que jo no treballe més a Ràdio Nou Castelló. Han aconseguit fins i tot que no sàpiga què collons fer en el que hi ha dins d'eixa bossa cutre ni on collons deixar-la. Hui, a punt de complir-se dos mesos del tancament de RTVV, sent que m'han atracat i m'han furtat la bossa i la vida.

Sí, podran?

Tancament. Anar a negre. Emmudir. L'últim dia. L'útima vegada. L'última paraula. Atemptat contra la llibertat d'expressió. Por. RTVV tornarà? Catalunya Ràdio tornarà? TV3 tornarà? La meua llengua tornarà? La podré escoltar a algun mitjà de comunicació públic? Ens sancionaran per parlar català? Ens permetran parlar català? Ens permetran parlar? Ens permetran pensar? L'últim minut. L'última paraula.  Desaparéixer. Escoltar Joan Francesc Mira. Callar. L´última paraula? Emmudir.

És dimarts. O potser dimecres.

Ha sonat el despertador per tercera vegada a les set i quart. És un dia qualsevol, un dimarts o un dimecres. Em fa molta mandra alçar-me del llit però ho he de fer. Estranyament, no tinc la sensació d'arribar tard a cap lloc. No obstant això, actue com qualsevol dimarts o dimecres. Em prenc el café de pressa, ajude a vestir-se als xiquets de pressa, pose els esmorzars de pressa, em pentine de pressa.   Ja són les nou del matí. A estes hores polse l'opció "café llarg" de la màquina, que a força de pendre'n, em sembla el millor beuratge del món. Fins que no he completat eixe ritual, quasi no dic ni bon dia. Ara sí, ara els companys tenen una detallada explicació de com ha anat la nit, quantes vegades s'han despertat els xiquets, i el que m'ha costat de trobar lloc per aparcar, segur que he batut un nou rècord. Cap a les deu i mitja el coordinador alça els ulls de l'ordinador, per fi, i reparteix la faena. Tu, Lidia, mira a vore si trobes alguna coseta de cultureta i fas un tancament per a l'informatiu. A la una hi ha roda de premsa de Marisa Ribes a l'ajuntament. Acosta't. (Segur que hui s'hauran conegut les xifres de l'atur a la província, escandaloses, o hauran imputat a algun Fabra, o l'oposició haurà denunciat alguna martingala. Però jo faig el que em manen. Després de quinze anys de discutir, estic cansada). Torne a la redacció, buide la informació, escric, edite els talls de veu. A les dos i deu comencem a contar mentides.

Però no, no tot això ha passat hui. Perquè hui fa un mes i 17 dies que Alberto Fabra, el president de la Generalitat a qui ningú ha votat, va decidir que no es podia permetre el luxe que els valencians tinguren una ràdio i una televisó públiques. Va decidir (en només cinc hores de reflexió des de que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana sentenciara que l'ERO de RTVV era nul, recordem-ho), que més de 1.600 persones es quedaren sense faena. És un dimarts o un dimecres. O potser serà un dijous. Ni tan sols he buidat la bossa on vaig guardar les meues coses, les agendes, les llibretes, aquell troçet de paper on vaig anotar un telèfon. Uns dies pense que tornarem. D'altres, que no. És dimarts o dimecres. Potser siga dijous. Tan pareguts a uns altres dimarts, dimecres i dijous. He fet les mateixes coses. El soroll del despertador m'ha sobresaltat a la mateixa hora de sempre. I, no obstant això, hui no faré tard a cap lloc.