La bossa o la vida

En esta bossa es podrien resumir els últims 15 anys de la meua vida professional i de treball a Ràdio Nou Castelló. Després de dos mesos, m'he atrevit a traslladar-la: del garatge de ma casa al primer pis. Per algun lloc s'ha de començar. És una bossa plena de coses necessàries, com les agendes, els bolígrafs i les llibretes. Però també de coses potser absurdes com una llima de les ungles i les tiretes.  Passàvem tant de temps entre eixes quatre parets... Oli i sal per a l'amanida del dinar, sacarina per a Marta Navarro, sucre, gomina! per als cabells. Al meu calaix hi havia de tot. Per si de cas un dia venia alguna altra gota freda, com aquella de la "pantanà" de María Cristina i ens enxampava amb només una poma a la bossa per a menjar. Al menys, tindre una tireta per a les futures ferides.

La nit més llarga va acabar de dia, amb esta imatge que ha passat a la història de la infàmia. Eren les 12.19 del 29 de novembre de 2013. Per a mi va començar dotze hores abans, mentre m'assabentava per la televisió que la ràdio s'havia quedat muda. Vaig tindre la necessitat d'anar a la redacció, d'estar allí, tot i que no sabia què em podia trobar. Glòria Castellote, el seu home, Toni Pitarch, Àngel Sáez, companys de Canal 9 com Lluís Puig, Toni Torré i  Mon Ron,  que estaven intentant donar informació del que estava passant a la delegació de RTVV Castelló, tots ens van trobar allí, com un peix fora de l'aigua. Per primera vegada, que jo recorde, em van entrevistar a Canal 9. També per primera vegada van començar a acostar-se polítics que mai havien entrat en eixa casa o molt poc: Ernest Blanch, Enric Nomdedéu, Patricia Puerta... Quasi tot el que va passar durant eixes hores amargues ho coneixeu i ho heu vist en infinitat d'ocasions. No cal tornar a dir-ho. Cap a la una de la vesprada me'n vaig anar a casa, esgotada física i emocionalment.

Al meu cotxe, l'emissora on jo treballava fins eixe dia, la meua ràdio, s'havia quedat muda. Durant tot el trajecte fins a ma casa, em va acompanyar la imatge que veieu. Algunes de les millors coses de la meua vida personal i laboral m'havien passat ahí. També algunes de les pitjors. Un número en una ràdio que estava muda: Això és el que me'n portava a casa.      

Ja no tinc els ulls unflats de plorar. Tampoc tinc ganes d'explicar a tot el món que vulga escoltar-me què hem perdut els valencians amb la desaparició de RTVV. Què han perdut els estudiants de Comunicació Audiovisual, els companys d'un sector que ja estava en crisi i ara està desmantellat. O què han perdut els espectadors de l'Alqueria Blanca, o de Societat Anònima, o els veïns dels pobles als que serà molt difícil que s'acoste alguna càmera mai més en la vida, a no ser que hi haja un assassinat (millor seria que en foren dos, per assegurar-se la cobertura). No tinc ganes d'escriure paraules emotives que vos arriben al cor, ni de descriure el dia a dia d'una treballadora que està de permís retribuït, eixa indecència. No vull saber com es comença de nou, ni que ningú m'ho diga. No vull escoltar expressions com cal ser positiu, cal tirar endavant, o cal reinventar-se. Tampoc, dignitat, valentia, donar la cara, manifestar-se, protestar, jo sí feia vaga i tu no. Ofegaria a algú quan les escolte. Només vullc tornar al meu lloc de treball. I no sols perquè la meua família (nombrosa, ja ho sabeu) depén del meu sou, sino perquè m'agrada la ràdio i només sé fer això. No ha sigut una catàstrofe natural açò de RTVV o un tsumani imprevisible. Algú, una persona, potser dos, han decidit que jo no treballe més a Ràdio Nou Castelló. Han aconseguit fins i tot que no sàpiga què collons fer en el que hi ha dins d'eixa bossa cutre ni on collons deixar-la. Hui, a punt de complir-se dos mesos del tancament de RTVV, sent que m'han atracat i m'han furtat la bossa i la vida.