És dimarts. O potser dimecres.

Ha sonat el despertador per tercera vegada a les set i quart. És un dia qualsevol, un dimarts o un dimecres. Em fa molta mandra alçar-me del llit però ho he de fer. Estranyament, no tinc la sensació d'arribar tard a cap lloc. No obstant això, actue com qualsevol dimarts o dimecres. Em prenc el café de pressa, ajude a vestir-se als xiquets de pressa, pose els esmorzars de pressa, em pentine de pressa.   Ja són les nou del matí. A estes hores polse l'opció "café llarg" de la màquina, que a força de pendre'n, em sembla el millor beuratge del món. Fins que no he completat eixe ritual, quasi no dic ni bon dia. Ara sí, ara els companys tenen una detallada explicació de com ha anat la nit, quantes vegades s'han despertat els xiquets, i el que m'ha costat de trobar lloc per aparcar, segur que he batut un nou rècord. Cap a les deu i mitja el coordinador alça els ulls de l'ordinador, per fi, i reparteix la faena. Tu, Lidia, mira a vore si trobes alguna coseta de cultureta i fas un tancament per a l'informatiu. A la una hi ha roda de premsa de Marisa Ribes a l'ajuntament. Acosta't. (Segur que hui s'hauran conegut les xifres de l'atur a la província, escandaloses, o hauran imputat a algun Fabra, o l'oposició haurà denunciat alguna martingala. Però jo faig el que em manen. Després de quinze anys de discutir, estic cansada). Torne a la redacció, buide la informació, escric, edite els talls de veu. A les dos i deu comencem a contar mentides.

Però no, no tot això ha passat hui. Perquè hui fa un mes i 17 dies que Alberto Fabra, el president de la Generalitat a qui ningú ha votat, va decidir que no es podia permetre el luxe que els valencians tinguren una ràdio i una televisó públiques. Va decidir (en només cinc hores de reflexió des de que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana sentenciara que l'ERO de RTVV era nul, recordem-ho), que més de 1.600 persones es quedaren sense faena. És un dimarts o un dimecres. O potser serà un dijous. Ni tan sols he buidat la bossa on vaig guardar les meues coses, les agendes, les llibretes, aquell troçet de paper on vaig anotar un telèfon. Uns dies pense que tornarem. D'altres, que no. És dimarts o dimecres. Potser siga dijous. Tan pareguts a uns altres dimarts, dimecres i dijous. He fet les mateixes coses. El soroll del despertador m'ha sobresaltat a la mateixa hora de sempre. I, no obstant això, hui no faré tard a cap lloc.