lunes, 24 de febrero de 2014

Insomnio a la manera de Belén Esteban



Camino, camino y camino. Me gustaría no tener que utilizar papelitos y un lápiz pequeño que rescaté del cajón de los cubiertos. Sí, de los cubiertos. En esta casa no está definido qué utensilios son para comer y cuáles para pensar. Camino vestida como si aún estuviera embarazada e imagino que un cable invisible va transformando mis pensamientos en palabras que escribir en un papel. O en el aire.
Y escribo en castellano porque a estas horas insomnes no soy más que pura literatura, en el sentido más sobado del término. ¿Y en qué otro idioma podría escribir que soy lo que no soy o lo que ya no quiero ser, o lo que fuera que fui y dejé de ser?
Podría escribir "como una traza azul preñada de malos augurios". Pero no.
Te dije "al final la vida son cuatro frases que se te han quedado grabadas e intentas amoldarte a ellas, caber en esa idea". Todo es literatura. La vida imita a la literatura. La vida imita al arte.
Camino, camino y camino. Saco un papelito del bolsillo de la cazadora y  con mi lapicerito gastado escribo: "La vida es una mierda". Así, por costumbre. Como el viejo que lleva todo el santo día el palillo entre los dientes. O la madre que reza un padrenuestro para hacer un huevo pasado por agua. Por costumbre. La vida es una mierda, escribo por fin. Por costumbre también.
¿Te acuerdas de cuando estaba tan delgada? La pasión me consumía. Literalmente y literariamente. Escribía las cosas que pensaba que sentía y tanta pasión ponía que llegué a caber en una 36. Ahora ya no sé qué siento, si es que siento algo, y ya vamos por la 40 y podemos empeorar. Unas engordan de felicidad y otras de aburrimiento. Por costumbre. Todo lo hago por costumbre.
Por costumbre callo. Pero en mi cabeza resuenan a cada momento voces que son las mías llamando a las cosas por su nombre. ¿Y si me atreviera un día? Pero ya sabemos que si quieres formar parte del club hay que ser más listo y volverte mudo y decir a todo que sí, o decírtelo a ti misma,  en el baño, por si acaso, cuando no hay nadie en casa. Se ha de ser muy valiente para no querer formar parte del club.
Y una madre de familia numerosa y de 46 años (casi 47) no es que forme parte de ningún club: es un club por ella misma. ¡Que familia más bonita que tienes! Los cojones, te apetece decir todo el rato. Pero callas. Por costumbre. Por las reglas del club, que son muy estrictas.
Te dije que si un día escribía una novela, un libro, algo, te lo iba a dedicar. Pero el tiempo lo llena todo de polvo y de olvido, es igual que sea la vieja cómoda de tu abuela o un sentimiento de esos que van acompañados del "para siempre", que suele durar un suspiro. Un año o dos, o diez. Un suspiro. Tendría que poner en la dedicatoria "para todos los nombres que caben en P", para todos mis lo que pudo haber sido. Todos esos nombres que me he ido encontrando en este trayecto, la mayoría de las veces sin ver por la niebla, como el rastro de un sueño (Herman Hesse). Así que en lugar de encuentros han sido encontronazos de los que he aprendido muchas cosas. La principal, a saber: si vuelve a suceder lo mismo, actuaré de manera diferente, y el resultado de esa acción (o inacción, vete tú a saber qué tocará en ese momento) será mucho mejor. Claro, como nunca sucede lo mismo dos veces ("nunca te puedes bañar dos veces en la misma agua"; Heráclito), no puedes actuar de manera distinta. Y la vuelves a cagar. Hay mil formas de cagarla. Todas diferentes y todas iguales porque toda la mierda es la misma mierda. Como la vida. Y que conste que lo digo por costumbre.
¿Qué cojones podría escribir yo? ¿A qué cojones podría ponerle una dedicatoria? Imaginemos dos escritoras de éxito. Guapas, buenas en su oficio y supongamos que tienen el mismo nombre. Carmen, por ejemplo. Una es hija de diplomáticos, ha viajado por todo el mundo, ha ido a los mejores colegios, ha mamado Chopin, Mozart y Durero. La otra es de una familia normal, nacida en un pueblo normal y con unos padres normales que tenían, pongamos por ejemplo, un bar. Obviamente ésta ha mamado anís del Mono. El sustrato. Eso es lo que las hace diferentes. ¿Cuál sería mi sustrato?, ¿de qué podría escribir yo? ¿Ya he dicho que la vida es una mierda? No me lo tengáis en cuenta. Es la costumbre. Es un tic.



martes, 11 de febrero de 2014

Ara només vull parlar de la ràdio



Dijous a les set de la vesprada participaré en una taula redona sobre el tancament de Ràdio Televisió Valenciana a Borriana. Està organitzada pels treballadors de la delegació de Castelló i per l'Agrupació Borrianenca de Cultura. Amb açò comencem una sèrie de trobades per a explicar el que suposa el tancament d'un mitjà de comunicació públic. Sincerament, encara no sé què vaig a contar jo. Obviàment, parlaré de la ràdio, però jo no sóc més que una treballadora i no puc fer un anàlisi exhaustiu de les causes i les conseqüències d'esta barbaritat. Però sí que puc dir que, com a valenciana, com a oient i com a espectadora, he perdut. A poc a poc ens van llevant els nostres drets. Crec que, en contra de les opinions poc afortunades d'alguns periodistes, el tancament de RTVV sí que ha suscitat debat. Fins i tot, considere que ha sigut el remat a una llarga llista de despropòsits. O millor dir, el remat d'una llarga llista de propòsits que es poden resumir en un: arrabassar-nos el que és nostre. Si diuen que no hi ha debat, l'haurem de crear nosaltres. O no esteu farts d'estar callats? 

Ací vos deixe un post que vaig escriure quan ens van assabentar que anaven a tancar RTVV.    


"Ara només vull parlar de la ràdio. Eixa ràdio que vaig començar a escoltar i a estimar en les veus de Diego Braguinsky, Josep Ramon Lluch Quilis i el desaparegut Joan Monleón, mireu si fa anys. Al principi, quan tot estava per fer i tot era possible. He estimat la ràdio com a oient des de que era una xiqueta i mon pare la tenia posada tot el dia, i ma tia Montse feia jerseis i jo m'asseia als seus peus i em posava les tisores en la boca sense adonar-me'n i acabava tallant-me la llengua, òbviament. Encantada amb les veus i les músiques que d'allí eixien. Amb la màgia de la ràdio.

Va passar el temps i vaig tindre la sort de treballar en eixa ràdio. Tal vegada ja no era la mateixa que jo vaig conèixer com a oient. Però parlava amb la meua llengua i la de ma mare. I això és molt. A més, em vaig trobar amb gent magnífica, amb uns companys extraordinaris, amb uns editors dignes... No diré noms. A ells ja els he ho he dit. Només citaré a una persona perquè no està en el facebook: Assumpta Domíguez, de la que tant vaig apendre. "Lidia, però com poses un tall de 53 segons, perlamordedéu!" Perquè apendre vol dir que t'ensenyen a fer les coses. En estos 15 anys d'eixos aprenentatges n'he tingut molts. I de la gent. Quantes coses no habré aprés, quan de dolor i quanta alegria! He assitit a inundacions, a incendis, a soterrars, a tirotejos! He sentit el dolor dels familiars de les 18 persones mortes a l'alberg de la Todolella, uns quants, veïns del meu poble, del meu carrer; m'he tragat el fum de l'incendi de l'Alcalatén i he notat les flames llapant-nos la cara; m'he trobat la casa dels meus familiars inundada i ho he hagut de contar abans de fer res més. En fi, seria no acabar. He fet la meua faena. La faena d' una ràdio pública. Segurament, no sempre de la millor manera. Amb tota la meua voluntat, això sí. Després, ...estan ells, els polítics. Un asco, en general. Ja ho he contat: he hagut de fer notícies posant cinc declaracions d'un molt honarable d'estos. Però també, "he colat" declaracions de l'oposició aprofitant que feia la connexió en directe. Quan he preguntat "massa" m'han cridat a l'ordre. És la veritat. No és cap mèrit ni cap medalla que vulga penjar-me. Ara voreu com no: he deixat de preguntar. Per a què? Jo no sóc cap heroïna. Sincerament, estos últims mesos eixes coses havien començat a canviar. Una llàstima.

No acabaria d'escriure mai i potser que alguns no heu passat ni de la primera línia. Així que acabaré. Primer, dient que he intentat tractar amb dignitat als companys i tractarme jo també amb dignitat. És una cosa molt fàcil d'escriure i molt difícil de fer. Per això dic "he intentat tractar". Segon, vullc dir unes paraules a tots els companys de la tele, però sobretot, de la ràdio de Castelló. Han sigut 15 anys de vida junts. No poden resumir-se en una línia. Però sí en una paraula:gràcies. I tercer, esta ràdio, Ràdio 9, Canal Nou Ràdio, Nou Ràdio, o el nom que siga, és de tots vosaltres. Ens la van a furtar. Al menys, que no ens quedem sense protestar. DIGUEM NO. "




I per acabar, vos deixe un poema que és una declració : jo NO COL·LABORO

..Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il.lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D'aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col.laboro.

Miquel Martí i Pol, La pell de violí

martes, 4 de febrero de 2014

Gràcies, Pilón



El valencià és la meua llengua i també la de la meua família. Però malauradament només vaig començar a conéixer-la d'una manera normativa quan cursava segon de BUP. Per primera vegada, si la memòria no em falla, el valencià passava a ser una asignatura. Però era una "maria",  com la religió. Al meu professor li deien "Pilón". A saber quin era el seu nom perquè el malnom era tan encertat que el verdader se m'ha oblidat per sempre. Com que sóc filla d'autònoms (ai), un dia d'inventari vaig haver d'emportar-me a la meua germana Lorena a classe amb mi. La xiqueta no tindria ni dos anys. Només va vore a Pilón li va amollar un "papà!" i, clar, ja no vam poder seguir la lliçó amb normalitat. I no cal comentar com em vaig atrevir a emportar-me-la a l'institut. Eren uns altres temps... 25 o 30 adolescents amb les hormones en plena revolució i en una classe on hi havia una xiqueta de dos anys i un professor gros i sancallós que ens volia ensenyar valencià. Impossible. Les nostres "inquietuts" eren unes altres.

Eren eixos temps en els quals els pares, que parlaven valencià, es dirigien als seus fills en castellà. Això denotava pertinença una classe que per descomptat no era la del poble. Els que parlaven castellà eren "més". Els que parlaven valencià eren "menys". Fins i tot, molts pares d'esta segona categoria ( i de categoria segona, sembla ser) no trobaven necessari que els seus fills aprengueren correctament la llengua. "Per a què aprofita això?" Molts de la meua generació hem acabat sent uns ignorats per culpa d'eixe menyspreu generalitzat cap al valencià.



Han passat més de 30 anys des d'aquella classe, tota una vida en què hem aprés el castellà, hem llegit en castellà, fins i tot hem pensat en castellà. Hem comprovat que la nostra llengua només serveix per a fer acudits, per exemple, o per a fer titulars de periòdic ("Va i s'enganyen de forat") de vergonya. Culpa nostra.

Han passat 30 anys i encara estem amb les mateixes discussions, desenterrant vells fantasmes cada vegada que s'acosten unes eleccions.

Este xicotet món que ens envolta està governat per castellanoparlants. "Per a què aprofita això?", es preguntaven aquells pares. Espere que no acabem donant-los la raó. 

Siga com siga, cal donar les gràcies als professors que, com Pilón, van aconseguir fer-nos estimar la nostra llengua. Que és com estimar a la pròpia mare: un procés que hauria de ser natural i en el que no tenen cabuda terceres persones.