Gràcies, Pilón

El valencià és la meua llengua i també la de la meua família. Però malauradament només vaig començar a conéixer-la d'una manera normativa quan cursava segon de BUP. Per primera vegada, si la memòria no em falla, el valencià passava a ser una asignatura. Però era una "maria",  com la religió. Al meu professor li deien "Pilón". A saber quin era el seu nom perquè el malnom era tan encertat que el verdader se m'ha oblidat per sempre. Com que sóc filla d'autònoms (ai), un dia d'inventari vaig haver d'emportar-me a la meua germana Lorena a classe amb mi. La xiqueta no tindria ni dos anys. Només va vore a Pilón li va amollar un "papà!" i, clar, ja no vam poder seguir la lliçó amb normalitat. I no cal comentar com em vaig atrevir a emportar-me-la a l'institut. Eren uns altres temps... 25 o 30 adolescents amb les hormones en plena revolució i en una classe on hi havia una xiqueta de dos anys i un professor gros i sancallós que ens volia ensenyar valencià. Impossible. Les nostres "inquietuts" eren unes altres.

Eren eixos temps en els quals els pares, que parlaven valencià, es dirigien als seus fills en castellà. Això denotava pertinença una classe que per descomptat no era la del poble. Els que parlaven castellà eren "més". Els que parlaven valencià eren "menys". Fins i tot, molts pares d'esta segona categoria ( i de categoria segona, sembla ser) no trobaven necessari que els seus fills aprengueren correctament la llengua. "Per a què aprofita això?" Molts de la meua generació hem acabat sent uns ignorats per culpa d'eixe menyspreu generalitzat cap al valencià.

Han passat més de 30 anys des d'aquella classe, tota una vida en què hem aprés el castellà, hem llegit en castellà, fins i tot hem pensat en castellà. Hem comprovat que la nostra llengua només serveix per a fer acudits, per exemple, o per a fer titulars de periòdic ("Va i s'enganyen de forat") de vergonya. Culpa nostra.

Han passat 30 anys i encara estem amb les mateixes discussions, desenterrant vells fantasmes cada vegada que s'acosten unes eleccions.

Este xicotet món que ens envolta està governat per castellanoparlants. "Per a què aprofita això?", es preguntaven aquells pares. Espere que no acabem donant-los la raó. 

Siga com siga, cal donar les gràcies als professors que, com Pilón, van aconseguir fer-nos estimar la nostra llengua. Que és com estimar a la pròpia mare: un procés que hauria de ser natural i en el que no tenen cabuda terceres persones.