Dijous a les set de la vesprada participaré en una taula redona sobre el tancament de Ràdio Televisió Valenciana a Borriana. Està organitzada pels treballadors de la delegació de Castelló i per l'Agrupació Borrianenca de Cultura. Amb açò comencem una sèrie de trobades per a explicar el que suposa el tancament d'un mitjà de comunicació públic. Sincerament, encara no sé què vaig a contar jo. Obviàment, parlaré de la ràdio, però jo no sóc més que una treballadora i no puc fer un anàlisi exhaustiu de les causes i les conseqüències d'esta barbaritat. Però sí que puc dir que, com a valenciana, com a oient i com a espectadora, he perdut. A poc a poc ens van llevant els nostres drets. Crec que, en contra de les opinions poc afortunades d'alguns periodistes, el tancament de RTVV sí que ha suscitat debat. Fins i tot, considere que ha sigut el remat a una llarga llista de despropòsits. O millor dir, el remat d'una llarga llista de propòsits que es poden resumir en un: arrabassar-nos el que és nostre. Si diuen que no hi ha debat, l'haurem de crear nosaltres. O no esteu farts d'estar callats?
Ací vos deixe un post que vaig escriure quan ens van assabentar que anaven a tancar RTVV.
"Ara només vull parlar de la ràdio. Eixa ràdio que vaig començar a escoltar i a estimar en les veus de Diego Braguinsky, Josep Ramon Lluch Quilis i el desaparegut Joan Monleón, mireu si fa anys. Al principi, quan tot estava per fer i tot era possible. He estimat la ràdio com a oient des de que era una xiqueta i mon pare la tenia posada tot el dia, i ma tia Montse feia jerseis i jo m'asseia als seus peus i em posava les tisores en la boca sense adonar-me'n i acabava tallant-me la llengua, òbviament. Encantada amb les veus i les músiques que d'allí eixien. Amb la màgia de la ràdio.
Va passar el temps i vaig tindre la sort de treballar en eixa ràdio. Tal vegada ja no era la mateixa que jo vaig conèixer com a oient. Però parlava amb la meua llengua i la de ma mare. I això és molt. A més, em vaig trobar amb gent magnífica, amb uns companys extraordinaris, amb uns editors dignes... No diré noms. A ells ja els he ho he dit. Només citaré a una persona perquè no està en el facebook: Assumpta Domíguez, de la que tant vaig apendre. "Lidia, però com poses un tall de 53 segons, perlamordedéu!" Perquè apendre vol dir que t'ensenyen a fer les coses. En estos 15 anys d'eixos aprenentatges n'he tingut molts. I de la gent. Quantes coses no habré aprés, quan de dolor i quanta alegria! He assitit a inundacions, a incendis, a soterrars, a tirotejos! He sentit el dolor dels familiars de les 18 persones mortes a l'alberg de la Todolella, uns quants, veïns del meu poble, del meu carrer; m'he tragat el fum de l'incendi de l'Alcalatén i he notat les flames llapant-nos la cara; m'he trobat la casa dels meus familiars inundada i ho he hagut de contar abans de fer res més. En fi, seria no acabar. He fet la meua faena. La faena d' una ràdio pública. Segurament, no sempre de la millor manera. Amb tota la meua voluntat, això sí. Després, ...estan ells, els polítics. Un asco, en general. Ja ho he contat: he hagut de fer notícies posant cinc declaracions d'un molt honarable d'estos. Però també, "he colat" declaracions de l'oposició aprofitant que feia la connexió en directe. Quan he preguntat "massa" m'han cridat a l'ordre. És la veritat. No és cap mèrit ni cap medalla que vulga penjar-me. Ara voreu com no: he deixat de preguntar. Per a què? Jo no sóc cap heroïna. Sincerament, estos últims mesos eixes coses havien començat a canviar. Una llàstima.
No acabaria d'escriure mai i potser que alguns no heu passat ni de la primera línia. Així que acabaré. Primer, dient que he intentat tractar amb dignitat als companys i tractarme jo també amb dignitat. És una cosa molt fàcil d'escriure i molt difícil de fer. Per això dic "he intentat tractar". Segon, vullc dir unes paraules a tots els companys de la tele, però sobretot, de la ràdio de Castelló. Han sigut 15 anys de vida junts. No poden resumir-se en una línia. Però sí en una paraula:gràcies. I tercer, esta ràdio, Ràdio 9, Canal Nou Ràdio, Nou Ràdio, o el nom que siga, és de tots vosaltres. Ens la van a furtar. Al menys, que no ens quedem sense protestar. DIGUEM NO. "
..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro.
Miquel Martí i Pol, La pell de violí
No hay comentarios:
Publicar un comentario